Telemedicina: juny 2020

E-consulta

Oscar Solans i Francesc López Segui ens fan una descripció de la Telemedicina en temps de COVID a Catalunya. El nombre d’eConsultes diàries durant el primer mes de confinament s’ha multiplicat per cinc, en relació al mes anterior:

la pandèmia COVID19 haurà demostrat, d’una banda, la resiliència del sistema públic català de salut en la readaptació, en temps rècord, d’un model de salut digital amb capacitat de resposta davant una emergència sanitària i, d’altra banda, la bondat dels serveis d’atenció no presencia.

Visites telefòniques

La majoria de les consultes presencials s’han convertit en telefòniques. Un estudi previ la COVID-19 molt interessant fet a Anglaterra (BMJ 2017) conclou que a l’atenció primària una primera consulta telefònica pot solucionar molts problemes. El plantejament no s’adapta a tots els pacients o pràctiques i no és una panacea per satisfer la demanda. No hi va haver cap evidència per donar suport a les afirmacions que el plantejament permetria, de mitjana, estalviar costos o reduir l’ús de l’atenció secundària.

En aquest WEBINAR ( Telemedicina: Noves formes d’exercir la medicina en temps de coronavirus) podem conèixer diferents experiències i propostes.

Videoconsulta

Després de diferents experiències en forma de proves pilot, algunes es van deixar al calaix: la tecnologia hi era però la predisposició del sistema i de les persones no. Ara s’ha fet un salt endavant. La Videoconsulta, amb possibilitats d’incorporar documents, imatges i dades va molt més enllà de la visita telefònica, però encara li queda molt camí per recórrer.

Monitorització a Domicili

Una experiència a l’EAP Sardenya de seguiment i detecció de possibles complicacions en pacients infectats per COVID-19: ha consistit en citar els pacients presencialment per fer ECO pulmonar i descartar signes de pneumònia. Els pacients que no han requerit derivació s’ha realitzat monitorització a domicili (de freqüència cardíaca i Saturació d’oxigen), ha estat en uns 50 pacients .

Epidemix

Innovadors de primera línia com en Jordi Serrano han fet una feina enorme per la difusió dels coneixements sobre la COVID-19 i també sobre les seves conseqüències en la transformació de la relació metge-malalt. Especialment motivat per les xarxes i el teletreball, ens ha ofert un seguir de reflexions en forma de debats on-line de persones rellevants durant la crisi de la pandèmia

Escèptics sense temps

La medicina en general, i la medicina de família en particular, és una professió amb un alt contingut d’incertesa en la presa de decisions.

És un dels primers missatges que transmetem als nous residents. S’ha d’aprendre a conviure amb la incertesa, que genera dubtes. I a més ho hem de fer gestionant equitativament el factor temps per cada pacient.

La manca de temps és consubstancial a la medicina de família. En aquesta referència, rafabravo recull les reflexions d’un General Practioner. A tot arreu la mateixa sensació. Gestionar-ho és una habilitat que necessitem aprendre. De totes maneres Balint als anys 60 dels segle XX ja ens proposava com enfocar les emocions amb només 6 minuts. *

  • Balint, E., Norell, J., Eds. Six minutes for the patient: interaction in general practice consultations. London: Tavistock publications.; 1983.

 

I la dificultat rau en fer servir el raonament clínic sense caure en respostes fàcils.

Reflexió de Salvador Cardús sobre la credulitat i la candidesa:

“L’home està fet per dubtar d’ell mateix, no per dubtar de la veritat, i avui s’han invertit els termes”. Dit d’una altra manera, només si dubtem de nosaltres, si acceptem amb humilitat la nostra fràgil condició humana, ens podrem apassionar en la duríssima recerca de la veritat. En canvi, és quan volem escapar del dubte que ens refugiem en una credulitat arrogant, la de les falses veritats aconseguides renunciant a fer-se preguntes arriscades”.

Podem fer servir eines per defensar-nos. L’escepticisme és una bona eina per fer-nos preguntes constantment i no donar res com a cert.

Tot i així, ens cal aferrar-nos a petites veritats per poder sobreviure.

 

 

Carles Capdevila i la professió mèdica

La mort de Carles Capdevila periodista que fou director del Diari ARA entre altres moltes coses ens ha deixat un llegat també en l’àmbit de l’atenció mèdica.

Humanista i persona amb humor i ironia, a l’època de Josep Pla s’hauria merescut una biografia d'”homenot” per la seva figura diferent, com ho demostra la influència que han tingut les seves xerrades en àmbits com l’educació, la salut, o la seva professió, periodista.

Vull compartir un parell de videos on expressa el seu punt de vista de la relació metge pacient, molt propera als valors de la Medicina de Família.

Confidencialitat i seguretat

Molt recomanable l’entrada del blog del comb “Examen MIR: Doctor, et puc agregar a Facebook?“.

Aquest any ja som al cap del carrer: l’examen MIR fa preguntes sobre relació metge-pacient… també a les xarxes socials!

Independentment de la resposta donada com a correcta i del debat que ha generat, reconec una certa confusió pel que fa a la confidencialitat i la seguretat.

Les xarxes són un món obert i difícil de compartimentar. S’han de seguir els consells que els experts ens recomanen sobre privacitat. Però és molt complicat contolar la informació. És important que siguem el més conscients possible de quines dades deixem al nostre pas per les xarxes.

Tot i això,  els nadius digitals tenen menys complexos sobre què pot acabar apareixent. A vegades s’acaben arrepentint. No és ni fàcil ni barat esborrar informació de les xarxes.

Pel que fa a la relació entre el professional de la salut i el  pacient, està molt establert quins són els mecanismes per garantir confidencialitat i seguretat. Tot i això, es fan servir habitualment el correu electrònic, el whatsapp. I abans sms. I el telèfon ningú el posa en dubte.

No pot escollir el pacient la via de comunicació? No són les seves dades? Es clar que ningú no li pregunta si li sembla bé que els seu historial clínic informatitzat estigui penjat en una xarxa (segura i amb traçabilitat, això si, estiguem tranquils!). Algunes iniciatives poden contribuir a acostar al debat a pacients i professionals allunyats d’aquest món (#sherpas20).

Les eines de comunicació canvien a gran velocitat, el nostre cervell s’hi ha d’adaptar, les prevencions són bones sempre que no siguin excessives, les generacions digitals nadiues tenen cert avantatge  però potser són més vulnerables.

Aquest debat no el tancarem, serà tan dinàmic com les tecnologies.

 

 

El rol playing com a eina docent

Tutors i residents tenim una eina molt potent per la valoració formativa, per ajudar a créixer professionalment i que no la utilitzem prou sovint: el rol playing.

Pot ser plantejat des de la simplicitat: reproduir una escena que ha succeit el mateix dia fent el rol de pacient el propi tutor.

Pot servir per avaluar la relació metge pacient i també el “sap com” de la piràmide de Miller. I, una mica més sofisticat, amb actors simulats, tens una idea del “sap”.

La potència radica en el feedback posterior. La reflexió a partir de la situació creada ens remou coneixements però també emocions, i d’aquí ve la seva força.

Si a més decidim videogravar la situació i el feedback es fa amb la visualització de l’episodi, encara se’n pot treure millor partit.

Condicionants evidents: confidencialitat, consentiment absolut del resident, encara que jo invitaria a provar-ho inclús als més reticents.

Un exemple de rolplaying sofisticat, per mostrar com es fa una Observació Estructurada de la Pràctica Clínica:

Video-visites

La col·laboració entre l’administració, empreses de tecnologia i professionals fa possible projectes molt difícils i costosos si cadascú ho intenta pel seu compte.

En aquest cas l’objectiu compartit és aconseguir arribar a les persones amb mobilitat reduïda per satisfer les seves necessitats en salut.

El projecte del qual hem presentat la prova pilot s’ha fet conjuntament des de l’Ajuntament de Barcelona, la Fundació i2cat i l’EAP Sardenya i el CAP Larrard, amb l’interès del col·legi de metges i Barcelona Mobile World Capital per fer-ho extensible.

presentacio MetgeACasa

Es tracta d’una eina de teleassistència: integrar la video-visita en l’entorn segur de la Història Clínica, i fer-la simple per arribar al màxim nombre de gent possible.

Per la prova pilot s’han seleccionat:

– Pacients joves amb mobilitat redüida,

– Pacients inclosos en el programa d’Atenció Domiciliària

– Pacients crònics complexos que requereixen visites de seguiment

– Persones de més de 65 anys que utilitzen habitualment les eines TIC del centre d’atenció primària, com demanar hora per web.

Es tracta de visites que en alguns casos poden substituir desplaçaments, en d’altres són complementàries, tenint en compte una de les funcions principals de l’atenció familiar i comunitària: acompanyar a les persones.

L’èxit o el fracàs dependrà de la utilitat que li trobin els usuaris i professionals. I del desenvolupament per fer-la una eina fàcil i per a tothom

participants projecte MetgeAcasa

Balint, retornant als clàssics

Es bo de tant en tant fer un viatge retrospectiu que ens porti als orígens de l’especialitat de medicina de família i comunitària.

És el cas de la saga Balint.

Balint és molt recordat per algunes generacions de residents que van assistir amb més o menys fortuna als “grups Balint”, a vegades criticats  altres lloats fins al punt d’existir la Societat Balint Internacional.

Avui però m’interessa recordar la “tècnica del Flash”. La seva aportació a la psicoteràpia breu en atenció primària. I parlem dels anys 60 del segle XX!

JM Gasull ens fa d’introductor contemporani per explicar-nos la tècnica i comença a així:

“La Medicina General es defineix pel seu objecte, i aquest objecte és l’estudi de la persona total”.

“El metge general no ha de plantejar-se cap psicoteràpia, perquè l’efecte psicoterapèutic es desprèn com a valor afegit de la pròpia activitat mèdica sempre que es tingui en compte la complexitat del seu objecte d’estudi, “la persona total”.

Enid Balint, va descriure la “tècnica del flash”. La va publicar en un llibre anomenat “sis minuts per pacient” i s’adapta perfectament al model biopsicosocial de malaltia.

E. Balint sosté que potser l’objectiu tradicional de localitzar la dolència no sempre és l’adequat. Un objectiu alternatiu consistiria en proporcionar al pacient l’oportunitat de comunicar allò que desitja; i això pot donar per resultat un contacte breu, intens i íntim.

Tots els problemes que es posen de manifest amb la tècnica del Flash poden ser indagats en entrevistes posteriors. En aquesta indagació el pacient utilitza al metge perquè en gran mesura és el pacient el que determina el ritme i el contingut del treball que realitzen junts.

D’això se’n diu entrevista centrada en el pacient!

No és necessari escoltar durant molt de temps a una persona per captar allò que l’està preocupant o que està sent la causa de la seva dolència actual.

Segons Enid Balint i el seu grup d’investigació, n’hi ha prou amb 6 minuts.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑