Ara toca coronavirus

Amb plena epidèmia a casa nostra de COVID-19 he volgut compartir en aquest blog les reflexions que fa l’Àngels Ballarín, metgessa de família al Butlletí APSalut.

Fa dies que un allau de xifres crues difícils d’entendre i pair ens espera només despertar-nos. De sobte sembla que hem descobert la vulnerabilitat de l’existència en aquest món privilegiat. Temps d’incertesa i de pors. Sens dubte moment històric per la medicina. També temps d’oportunitats.

D’aquesta situació aprendrem segur sobre el maneig de les epidèmies i la salut pública en majúscules, però de manera contraposada a tot això, des d’aquí convido a fer un exercici d’introspecció i reflexió sobre les reaccions íntimes de les persones, incloent-hi també les nostres, les dels professionals sanitaris.

I hi convido perquè aquest és un moment ideal per posar a la pràctica l’essència de la nostra especialitat. De fet els professionals de la Medicina/Infermeria Familiar i Comunitària som els especialistes en la persona i el seu entorn, de la manera més holística i en el sentit més ampli possible, i si una cosa hem de saber gestionar en el nostre dia a dia és la incertesa.

Contínua…

 

Medicina de Família a França

A França la Medicina de Família no ha tingut el mateix desenvolupament que al nostre país. La Medicina General (com en diuen ells ) és diferent i peculiar. Com és un metge de família? Això en diu una web cercadora de metges:

“El metge de família és un metge general, que intervé per tractar diferents patologies i proporcionar atenció al pacient. Proporciona una assistència mèdica continuada i completa. Tracta pacients de diferents edats i sexes i diagnostica diverses patologies i problemes de salut. El metge de família tracta malalties i lesions i redirigeix ​​els seus pacients a altres professionals.
Construeix estretes relacions amb els seus pacients donat que els visita sovint i és el primer que vetlla per la seva salut. Alguns metges de família van encara més lluny, convertint-se en autèntics amics“.

Quina és l’estat de la Medicina General/ de Família a França?

L’1 de gener de 2018 hi havia 226.000 metges a França. Tanmateix, pel que fa als metges generals n’hi ha menys que d’altres especialistes: representen el 45% del total.

L’edat mitjana és de 51 anys.

A causa de l’augment de la població, els municipis es troben sense metges generals (8,6% de la població). Les zones més afectades són les comunitats rurals perifèriques, però també les zones urbanes amb una alta població. De fet, hi ha preocupació en la societat.

Com funciona el sistema?

A França, cada persona assegurada per la seguretat social ha de comptar amb un metge “de capçalera”per tal de fer un seguiment mèdic personalitzat.

L’elecció del seu metge referent és gratuïta. Qualsevol metge inscrit al Consell de l’Associació Mèdica ho pot ser. No hi ha límits geogràfics. Ho solen ser els metges generals però pot ser qualsevol altre.

Els membres d’una mateixa família no necessàriament tenen el mateix metge.

Quina és la seva formació?

Els  metges a França realitzen la formació  universitària en Medicina després d’un batxillerat científic. L’aprenentatge mèdic consta de dos cicles: un primer cicle de 2 anys i un segon cicle de 4 anys anomenat DCEM, basat en exercicis pràctics.
Finalment, un tercer cicle amb una durada d’entre 3 i 5 anys, segons l’especialitat escollida. S’hi poden fer diverses disciplines en aquest nivell, entre les quals hi ha medicina general, disciplines quirúrgiques, ginecologia, reanimació i anestèsia.

1r cicle (2 anys)
Per ser metge general abans de començar el primer any de medicina (comú a tots els estudis de l’àmbit sanitari). Pocs estudiants aproven a la primera. De fet, només el 20% dels candidats passa al segon any.

Durant el segon any del primer cicle, l’estudiant realitza les seves primeres pràctiques en un centre hospitalari d’un mes i una tarda a la setmana.

2n cicle (en 4 anys)

Al final d’aquest cicle, els estudiants realitzen un examen nacional de classificació que determinarà l’elecció de la regió per realitzar la seva pràctica.

Al sisè curs els estudiants poden triar la seva especialitat després de les proves de classificació nacional en aquest cas “metge general”.

3r cicle: Pràctiques (en 3 anys)
Després d’haver escollit una especialitat, l’estudiant serà “intern” durant 3 anys per convertir-se en metge general.

Al final d’aquests 3 anys, els estudiants han de fer una tesi. El diploma obtingut és un DES (diploma d’estudis especialitzats) que valida les seves habilitats. Es diu així el doctorat estatal de medicina.

Els residents tenen una intensa vida associativa

congres frança

La Societat Francesa de Metges Generalistes organitza anualment el seu congrés des de fa 14 anys.

Medicina de Família a Quebec

El camí cap a la medicina de família al Québec és diferent al que coneixem al nostre país i s’organitza a través de les universitats.

El Col·legi de Metges de Família del Canadà estableix estàndards nacionals per a la formació i la certificació en medicina de família.

@FamPhysCan

El Col·legi s’orienta cap a una formació basada en les habilitats i promou l’avaluació innovadora dels residents. Les seves iniciatives per augmentar la presència de medicina de família al currículum predoctoral han donat els seus fruits: en els darrers anys, l’interès per la medicina de família com a opció professional ha augmentat molt entre els estudiants.

L’educació en medicina en general i en medicina de família en particular travessa un període molt interessant.

El Col·legi ofereix l’examen de certificació en Medicina de Família, que es fa 2 cops l’any.

Sol·licitud d’admissió
El primer pas és ingressar al programa de Doctorat en Medicina (M.D.) d’una escola de Medicina.  A Quebec, quatre universitats ofereixen el programa.

L’admissió es pot fer després d’haver cursat la carrera universitària. Cada universitat té els seus propis criteris i procediments d’admissió.

Doctorat en medicina
El doctorat en medicina té una durada de 4 a 5 anys, depenent de la universitat. Inclou de 2  a 3 anys de cursos teòrics seguits d’1 any i mig a 2 anys de pràctiques en entorns clínics (externat) en les diverses disciplines de la medicina. Al final d’aquest programa, s’ha de passar l’examen del Consell Mèdic del Canadà (MCC) per obtenir el diploma i, per tant, el títol de Doctor en Medicina.

Sol·licitar una residència de medicina de família

També al final del doctorat cal sol·licitar una plaça de residència en medicina de família. La residència consta d’un programa universitari graduat. La residència en medicina familiar és de 2 anys. És possible ampliar la residència un any complet (docència, emergències, geriatria), un trimestre (obstetrícia) o fins i tot a la carta (segons la durada i la pràctica). La residència s’ofereix a les mateixes quatre facultats del programa de doctorat. Es pot triar fer la residència a la mateixa facultat que el doctorat o canviar la facultat.quebec-3109869_1280

Imatge de jacqueline macouPixabay

Pel que fa al sou del resident, és variable en funció del lloc i de l’any de residència i de les activitats extres que fan

Comportament examen MIR

Aviat els aspirants a especialistes tindran el temut examen MIR  (25 de gener de 2020). Tan temut, que condiciona tota la formació a les facultats de Medicina i és font de negocis paral·lels per preparar-se adequadament.

A la darrera convocatòria, 2018/19, un total de 15.475 aspirants estaven cridats a participar a l’ examen MIR per a optar a una de les  6.797 places.

Va ser l’examen  de menor percentatge d’aprovats dels últims 5 anys, un 79% (semblant al 2015). Va ser molt criticat per la seva dificultat.

La gràfica de nombre de places i nombre de presentats per anys que publica academiaMIR  ens permet visualitzar la ratio:

 

 

 

 

 

 

 

Adjudicació de places de Medicina de Família

8337 va ser el número d’ordre darrer que va poder escollir Medicina de Família el 2018/19 i 8018 el 2017/18

L’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària:

  • És la que ofereix un major nombre de places,  suposa el 28,16% del total de places convocades aquest any  18/19(1.914)
  • És la base del nostre sistema sanitari pel nombre de professionals (28.506 amb quota assignada en Atenció Primària  l’any 2016, molts milers de reforç, dispositius de suport, en serveis d’urgències d’AP i Hospital i 061),
  • És important per activitat que desenvolupa  (205.679.995 consultes ordinàries i 22.222.808 urgències a l’any 2016)
  • És l’especialitat que  garanteix l’equitat i l’accés a la salut fins a la llar més allunyada,
  • PERÒ any rere any no és de les més triades entre els aspirants amb millor número.

Es poden consultar estadístiques molt interessant en SMAndaluz.com web que ja hem recomanat alguna vegada.

 

 

Blogs encara

Les xarxes han multiplicat la difusió de missatges i la forma d’arribar  a la informació. Abans arribàvem a un blog fent una cerca activa als cercadors.  I després el seleccionàvem com a interessant de manera que anàvem rebent les noves entrades.

 

Imatge de Wokandapix en Pixabay

Això encara es pot fer, però en general la informació ens arriba a través de les piulades del Twitter, o missatges a instagram, fins i tot per grups de whatsapp o Telegram; pels més antics a facebook, i altres xarxes més específiques com Pinterest.

En el cas dels professionals Linkedin ens aporta molta interacció interessant, més enllà de buscar feina.

Així que encara trobem molts metges que es dediquen a divulgar a través de Blogs.

En el cas de l’Atenció Primària, la semFYC ha fet una tasca de recopilació interessant.

Fa uns anys parlàvem de blogs relacionats amb la docència.

Avui em ve de gust recomanar el Blog d’un metge de família, del Miguel Molina, la chuletadeosler i  l’Àgora Mèdica del Jordi Mestres i l’Iris Alarcón.

A gaudir!

Millor caminar

La inactivitat física és un risc per a la salut. És un dels 10 factors de risc que contribueixen a l’aparició de malalties cròniques com malalties cardiovasculars, càncer,  obesitat, diabetis mellitus tipus 2.

Sabem que com més caminem cada dia (de forma vigorosa) millor. Els estudis parlen de com a mínim 5 000 passes, d’altres 10 000 i alguns fins i tot de 15 000. La qüestió és moure’s.

Xerrant amb professionals de la salut ens ha sortit el dubte : és millor caminar o anar en bicicleta per la ciutat, des del punt de vista de consum energètic?

Podem trobar algunes respostes a les xarxes:

“Sempre que camines estàs aixecant el teu cos cap amunt i cap avall, i això implica una despesa d’energia”, proposa Fajans, apostant per caminar com a millor exercici.

L’explicació fisiològica: “Hi ha una mica d’elasticitat en el teu sistema, de manera que alguns dels teus músculs actuen com ressorts quan col·loques els peus a baix, i de certa manera et reboten de tornada. No obstant això, aquest acte afegeix energia. Caminar amb bicicleta, en canvi, no et dóna això -el teu cos no es mou de dalt a baix-, així que a poca velocitat, el ciclisme és més eficient -en termes de no gastar energia-  que caminar “.

El ministeri de sanitat recomana  realitzar com a mínim cada setmana 150 minuts d’activitat física moderada o bé 75 minuts d’activitat vigorosa  o bé una combinació equivalent  d’activitat moderada i vigorosa.

Tenint en compte que la intensitat d’activitat física es pot dividir en diferents  nivells:

  • Intensitat lleu: Et permet parlar o cantar sense esforç mentre la practiques. per
    exemple: caminar a pas lent. (<3 MET)
  • Intensitat moderada: Augmenta la sensació de calor i s’inicia una lleugera sudoració;  Augmenta també el ritme cardíac i el respiratori però encara es pot parlar sense sentir que falta l’aire. Per exemple: caminant a pas lleuger (més de 6 km / h) o passejant en bicicleta (16-19 km / h). (3-6 MET)
  •  Intensitat vigorosa: La sensació de calor i sudoració és més fort. El ritme cardíac és més elevat i costa més respirar, pel que resulta difícil parlar mentre es practica. Per exemple: córrer o anar amb bicicleta pedalant ràpidament (19-22 km / h). (> 6 MET)

Segons el PAFES caminar cap avall són 3 METs, i cap amunt 9, caminar/trotar 4,1 i anar en bicicleta 6,9.

Així que difícilment podem concloure quina és la millor opció encara que fisiològicament, en terreny pla, gastem més energia caminant.

En tos cas, tothom a moure’s!!!!!

Esport i salut dels professionals

El Butlletí APSalut ha publicat un monogràfic sobre “salut en moviment”, molt interessant.

Em vull centrar en aquest cas en l’estudi descriptiu sobre activitat, exercici i qualitat de vida de Residents i Tutors.

Coneixem els beneficis per la salut de practicar esports, o realitzar exercici físic de forma regular.

Quan els Metges, i Infermeres, comencen la Residència MIR o IIR estan ocupats, estressats i atabalats. I molt sovint es perden els bons hàbits. Entre ells els relacionats amb l’activitat física.

El que ens trobem en la nostra petita mostra ho comentem a la discussió:

Segons l’enquesta “hàbits esportius a Barcelona 2017” més del 63% de la població realitza algun tipus d’esport, és a dir, fan algun tipus d’exercici físic més enllà de les activitats quotidianes.

Els professionals de la Unitat Docent UDACEBA, pel que fa a activitat física moderada o vigorosa segueixen un patró semblant (59% fa activitats d’aquest tipus més d’un cop per setmana). Podríem pensar trobar, en el context d’un col·lectiu a priori més conscienciat, un percentatge més alt. De fet, es calcula que els nivells d’activitat física del 60% d’adults són insuficients: el 2010 l’OMS va publicar les “Global recommendations on physical activity for health”, que se centren en l’activitat física setmanal necessària per aconseguir els beneficis de l’exercici per a la salut.

Amb tot, la majoria consideren que tenen una salut bona o excel·lent, encara que una quarta part ha tingut problemes emocionals que han interferit en la seva vida quotidiana, la majoria s’han sentit tristos i també sobta la prevalença de dolor.

Així que el següent pas serà veure si un programa que incentivi l’exercici físic millora els resultats.

Mentrestant, a moure’s!

Canvi climàtic i Salut

L’estiu i les onades de calor cada vegada més freqüents i extremes. Moment de parlar de l’escalfament de la terra i la salut.

El clima està canviant.  Efectivament les proves es van acumulant de manera clara. Així que ens trobem en una situació mai vista per la humanitat. I què ens passarà?

La OMS el 2012 ja va elaborar un document sobre les possibles conseqüències del canvi climàtic en la salut de les persones. I el 2018 hi torna amb el document canvi climàtic i salut:

Quines repercussions té el canvi climàtic en la salut?

Encara que l’escalfament mundial pot tenir alguns efectes beneficiosos localitzats, com una menor mortalitat a l’hivern a les regions temperades i un augment de la producció d’aliments en determinades zones, els efectes globals per a la salut del canvi climàtic seran probablement molt negatius.

Les temperatures extremes de l’aire contribueixen directament a les defuncions per malalties cardiovasculars i respiratòries, sobretot entre les persones d’edat avançada.

Les temperatures altes provoquen un augment dels nivells d’ozó i d’altres contaminants de l’aire que agreugen les malalties cardiovasculars i respiratòries.

Els nivells de pol·len i altres al·lèrgens també són majors en cas de calor extrema. Poden provocar asma.

Desastres naturals i variació de la pluviositat

L’augment del nivell del mar i uns esdeveniments meteorològics cada vegada més intensos destruiran llars, serveis mèdics i altres serveis essencials. Moltes persones poden veure obligades a desplaçar-se, el que accentua al seu torn el risc d’efectes en la salut, des trastorns mentals fins a malalties transmissibles.

La creixent variabilitat de les precipitacions afectarà probablement al subministrament d’aigua dolça, i l’escassetat d’aquesta pot posar en perill la higiene i augmentar el risc de malalties diarreiques. En els casos extrems, l’escassetat d’aigua causa sequera i fam.

També estan augmentant la freqüència i la intensitat de les inundacions.

Distribució de les infeccions

Es preveu una ampliació considerable de les zones de la Xina afectades per l’esquistosomiasi, una malaltia transmesa per cargols.

El paludisme depèn molt del clima. Els mosquits del gènere Aedes, vector del dengue, són també molt sensibles a les condicions climàtiques.

Mesura dels efectes en la salut

En una avaluació duta a terme per l’OMS que té en compte només algunes de les possibles repercussions sanitàries, i que assumeix un creixement econòmic i progressos sanitàries continuats, es va concloure que  el canvi climàtic causarà anualment unes 250.000 defuncions addicionals entre 2030 i 2050; 38.000 per exposició de persones grans a la calor; 48.000 per diarrea; 60.000 per paludisme; i 95.000 per desnutrició infantil.

Qui està en risc?

Els habitants dels petits estats insulars  i d’altres regions costaneres, megalòpolis i regions muntanyoses i polars.

Els nens, en particular els dels països pobres,

Les persones grans i les persones amb malalties cròniques i pluripatològiques.

Les zones amb infraestructures sanitàries deficients, són les que tindran més dificultats per preparar-se i respondre si no reben assistència.

Preparem-nos, doncs

Supervisem online

Per l’acreditació de la capacitat docent dels centres i tutors ens cal garantir un mínim de 3 hores al mes dedicades a la supervisió del resident.
Això no és fàcil en totes les institucions. Actualment es considera que entre les activitats d’un professional de la salut en el sistema públic s’inclouen a més de l’activitat assistencial, la recerca i la docència.
Però tutoritzar inclou un treball extra de supervisió del resident.
I en aquestes tres hores, quan les tenim, ens dediquem a fer les entrevistes tutor-resident, feed-back d’incidents crítics, role-playing, preparació de properes rotacions, treballs de recerca. Dissortadament també serveixen per omplir papers: la memòria tutorial, el PIF…
Cadascú s’organitza com pot i també en funció de diverses variables:
– Es tracta d’aprenentatge d’adults. La responsabilitat bàsica és del propi resident.
– L’actitud
– El tarannà
– La relació tutor-resident
– El moment de la residència i lloc on està fent la rotació

Cada vegada es fomenta més la relació virtual tutor-resident. Les xarxes ho permeten. Això manté un contacte més seguit, continuat, durant aquells llargs periodes de temps que el resident, complint el programa actual de l’especialitat, és fora de l’atenció primària.
Es comenten casos, incidents crítics, s’orienta en cursos, tallers i congressos, s’organitza el calendari…
És una relació informal, no es té en compte en la valoració de la supervisió del resident però intueixo que és tan o més important que les 3 hores que burocràticament hem de complir.
I anirà agafant protagonisme.

La CAMFiC pal de paller

Cal llegir amb interès l’article de Toni Sisó, president de la CAMFiC a la revista annals de l’Acadèmia (2019, Vol. 102, Núm. 2, Abril/Maig/Juny), en la secció “VIDRE I MIRALL” dedicada aquesta vegada a  “L’ATENCIÓ PRIMÀRIA DESPRÉS DE 40 ANYS DE LA DECLARACIÓ D’ALMA-ALTA”.

L’article  Reptes de futur de l’atenció primària i salut comunitària, és un bon argumentari per saber on es troba actualment l’atenció primària de salut i la Medicina de Família a Catalunya, i recull gran part dels debats que darrerament es produeixen sobre cap a on anem.

És de remarcar que la CAMFC ha fet un esforç per recollir idees, matisos i veus diferents de la gent que treballa el dia a  dia en els centres d’Atenció Primària, i ha aconseguit una síntesi que ens pot fer de guió pel full de ruta del futur.

En aquest context m’agradaria ressaltar alguns dels paràgrafs de l’article, tot i que en recomano la lectura completa:

 

Ens caldrà una nova AP reorganitzada, resolutiva, equitativa, comunitària i social, orientada als determinants socials de la salut.

Ens cal un sistema sanitari centrat en el pacient, en les seves necessitats, vivències, valors i expectatives, i també d’acord amb el seu context biopsicosocial. Un sistema sanitari bolcat en la transparència i en la rendició de comptes de les seves actuacions davant la societat.

La universalitat de l’atenció continua essent un valor del sistema i un dret fonamental

És bo recordar quin és el catàleg de prestacions i les funcions de l’AP quan sovintegen invasions competencials fruit de l’excedent de recursos humans d’algunes especialitats hospitalàries: sovint, i de manera incomprensible, l’Administració ha finançat ampliacions de carteres de serveis hospitalàries sense les necessàries evidències, opcions que acaben essent més cares i menys sostenibles que l’enfortiment de l’AP. L’equitat, l’efectivitat, l’eficiència i l’orientació a la qualitat dels serveis que s’ofereixen als ciutadans són els valors i principis del model d’AP, on el professional (especialment el metge de família) haurà de tenir més implicació en la gestió de recursos i en la presa de decisions organitza.

Dins d’aquest canvi cultural caldran líders amb capacitat de gestió, assumpció de riscos i sintonia directiva i professional, que acceptin explícitament el procés d’avaluació, tinguin perfil de comunicació i de disposició a la col·laboració, amb capacitat de pacte i consens, propers a l’assistència, habilitat social i compromís institucional. 

La docència ha d’estar integrada a l’organització general del centre d’AP, sense ser absorbida per les necessitats assistencials.

Els EAP hauran de ser els elements centrals no solament de l’accés al sistema sanitari sinó també del control i seguiment de les persones que volem una atenció continuada, longitudinal, propera, honesta, prudent, integral i de qualitat.

Entrevista  Toni Sisó  (12-9-2017)

Bloc a WordPress.com.

Up ↑