Blogs encara

Les xarxes han multiplicat la difusió de missatges i la forma d’arribar  a la informació. Abans arribàvem a un blog fent una cerca activa als cercadors.  I després el seleccionàvem com a interessant de manera que anàvem rebent les noves entrades.

 

Imatge de Wokandapix en Pixabay

Això encara es pot fer, però en general la informació ens arriba a través de les piulades del Twitter, o missatges a instagram, fins i tot per grups de whatsapp o Telegram; pels més antics a facebook, i altres xarxes més específiques com Pinterest.

En el cas dels professionals Linkedin ens aporta molta interacció interessant, més enllà de buscar feina.

Així que encara trobem molts metges que es dediquen a divulgar a través de Blogs.

En el cas de l’Atenció Primària, la semFYC ha fet una tasca de recopilació interessant.

Fa uns anys parlàvem de blogs relacionats amb la docència.

Avui em ve de gust recomanar el Blog d’un metge de família, del Miguel Molina, la chuletadeosler i  l’Àgora Mèdica del Jordi Mestres i l’Iris Alarcón.

A gaudir!

Millor caminar

La inactivitat física és un risc per a la salut. És un dels 10 factors de risc que contribueixen a l’aparició de malalties cròniques com malalties cardiovasculars, càncer,  obesitat, diabetis mellitus tipus 2.

Sabem que com més caminem cada dia (de forma vigorosa) millor. Els estudis parlen de com a mínim 5 000 passes, d’altres 10 000 i alguns fins i tot de 15 000. La qüestió és moure’s.

Xerrant amb professionals de la salut ens ha sortit el dubte : és millor caminar o anar en bicicleta per la ciutat, des del punt de vista de consum energètic?

Podem trobar algunes respostes a les xarxes:

“Sempre que camines estàs aixecant el teu cos cap amunt i cap avall, i això implica una despesa d’energia”, proposa Fajans, apostant per caminar com a millor exercici.

L’explicació fisiològica: “Hi ha una mica d’elasticitat en el teu sistema, de manera que alguns dels teus músculs actuen com ressorts quan col·loques els peus a baix, i de certa manera et reboten de tornada. No obstant això, aquest acte afegeix energia. Caminar amb bicicleta, en canvi, no et dóna això -el teu cos no es mou de dalt a baix-, així que a poca velocitat, el ciclisme és més eficient -en termes de no gastar energia-  que caminar “.

El ministeri de sanitat recomana  realitzar com a mínim cada setmana 150 minuts d’activitat física moderada o bé 75 minuts d’activitat vigorosa  o bé una combinació equivalent  d’activitat moderada i vigorosa.

Tenint en compte que la intensitat d’activitat física es pot dividir en diferents  nivells:

  • Intensitat lleu: Et permet parlar o cantar sense esforç mentre la practiques. per
    exemple: caminar a pas lent. (<3 MET)
  • Intensitat moderada: Augmenta la sensació de calor i s’inicia una lleugera sudoració;  Augmenta també el ritme cardíac i el respiratori però encara es pot parlar sense sentir que falta l’aire. Per exemple: caminant a pas lleuger (més de 6 km / h) o passejant en bicicleta (16-19 km / h). (3-6 MET)
  •  Intensitat vigorosa: La sensació de calor i sudoració és més fort. El ritme cardíac és més elevat i costa més respirar, pel que resulta difícil parlar mentre es practica. Per exemple: córrer o anar amb bicicleta pedalant ràpidament (19-22 km / h). (> 6 MET)

Segons el PAFES caminar cap avall són 3 METs, i cap amunt 9, caminar/trotar 4,1 i anar en bicicleta 6,9.

Així que difícilment podem concloure quina és la millor opció encara que fisiològicament, en terreny pla, gastem més energia caminant.

En tos cas, tothom a moure’s!!!!!

Esport i salut dels professionals

El Butlletí APSalut ha publicat un monogràfic sobre “salut en moviment”, molt interessant.

Em vull centrar en aquest cas en l’estudi descriptiu sobre activitat, exercici i qualitat de vida de Residents i Tutors.

Coneixem els beneficis per la salut de practicar esports, o realitzar exercici físic de forma regular.

Quan els Metges, i Infermeres, comencen la Residència MIR o IIR estan ocupats, estressats i atabalats. I molt sovint es perden els bons hàbits. Entre ells els relacionats amb l’activitat física.

El que ens trobem en la nostra petita mostra ho comentem a la discussió:

Segons l’enquesta “hàbits esportius a Barcelona 2017” més del 63% de la població realitza algun tipus d’esport, és a dir, fan algun tipus d’exercici físic més enllà de les activitats quotidianes.

Els professionals de la Unitat Docent UDACEBA, pel que fa a activitat física moderada o vigorosa segueixen un patró semblant (59% fa activitats d’aquest tipus més d’un cop per setmana). Podríem pensar trobar, en el context d’un col·lectiu a priori més conscienciat, un percentatge més alt. De fet, es calcula que els nivells d’activitat física del 60% d’adults són insuficients: el 2010 l’OMS va publicar les “Global recommendations on physical activity for health”, que se centren en l’activitat física setmanal necessària per aconseguir els beneficis de l’exercici per a la salut.

Amb tot, la majoria consideren que tenen una salut bona o excel·lent, encara que una quarta part ha tingut problemes emocionals que han interferit en la seva vida quotidiana, la majoria s’han sentit tristos i també sobta la prevalença de dolor.

Així que el següent pas serà veure si un programa que incentivi l’exercici físic millora els resultats.

Mentrestant, a moure’s!

Canvi climàtic i Salut

L’estiu i les onades de calor cada vegada més freqüents i extremes. Moment de parlar de l’escalfament de la terra i la salut.

El clima està canviant.  Efectivament les proves es van acumulant de manera clara. Així que ens trobem en una situació mai vista per la humanitat. I què ens passarà?

La OMS el 2012 ja va elaborar un document sobre les possibles conseqüències del canvi climàtic en la salut de les persones. I el 2018 hi torna amb el document canvi climàtic i salut:

Quines repercussions té el canvi climàtic en la salut?

Encara que l’escalfament mundial pot tenir alguns efectes beneficiosos localitzats, com una menor mortalitat a l’hivern a les regions temperades i un augment de la producció d’aliments en determinades zones, els efectes globals per a la salut del canvi climàtic seran probablement molt negatius.

Les temperatures extremes de l’aire contribueixen directament a les defuncions per malalties cardiovasculars i respiratòries, sobretot entre les persones d’edat avançada.

Les temperatures altes provoquen un augment dels nivells d’ozó i d’altres contaminants de l’aire que agreugen les malalties cardiovasculars i respiratòries.

Els nivells de pol·len i altres al·lèrgens també són majors en cas de calor extrema. Poden provocar asma.

Desastres naturals i variació de la pluviositat

L’augment del nivell del mar i uns esdeveniments meteorològics cada vegada més intensos destruiran llars, serveis mèdics i altres serveis essencials. Moltes persones poden veure obligades a desplaçar-se, el que accentua al seu torn el risc d’efectes en la salut, des trastorns mentals fins a malalties transmissibles.

La creixent variabilitat de les precipitacions afectarà probablement al subministrament d’aigua dolça, i l’escassetat d’aquesta pot posar en perill la higiene i augmentar el risc de malalties diarreiques. En els casos extrems, l’escassetat d’aigua causa sequera i fam.

També estan augmentant la freqüència i la intensitat de les inundacions.

Distribució de les infeccions

Es preveu una ampliació considerable de les zones de la Xina afectades per l’esquistosomiasi, una malaltia transmesa per cargols.

El paludisme depèn molt del clima. Els mosquits del gènere Aedes, vector del dengue, són també molt sensibles a les condicions climàtiques.

Mesura dels efectes en la salut

En una avaluació duta a terme per l’OMS que té en compte només algunes de les possibles repercussions sanitàries, i que assumeix un creixement econòmic i progressos sanitàries continuats, es va concloure que  el canvi climàtic causarà anualment unes 250.000 defuncions addicionals entre 2030 i 2050; 38.000 per exposició de persones grans a la calor; 48.000 per diarrea; 60.000 per paludisme; i 95.000 per desnutrició infantil.

Qui està en risc?

Els habitants dels petits estats insulars  i d’altres regions costaneres, megalòpolis i regions muntanyoses i polars.

Els nens, en particular els dels països pobres,

Les persones grans i les persones amb malalties cròniques i pluripatològiques.

Les zones amb infraestructures sanitàries deficients, són les que tindran més dificultats per preparar-se i respondre si no reben assistència.

Preparem-nos, doncs

Supervisem online

Per l’acreditació de la capacitat docent dels centres i tutors ens cal garantir un mínim de 3 hores al mes dedicades a la supervisió del resident.
Això no és fàcil en totes les institucions. Actualment es considera que entre les activitats d’un professional de la salut en el sistema públic s’inclouen a més de l’activitat assistencial, la recerca i la docència.
Però tutoritzar inclou un treball extra de supervisió del resident.
I en aquestes tres hores, quan les tenim, ens dediquem a fer les entrevistes tutor-resident, feed-back d’incidents crítics, role-playing, preparació de properes rotacions, treballs de recerca. Dissortadament també serveixen per omplir papers: la memòria tutorial, el PIF…
Cadascú s’organitza com pot i també en funció de diverses variables:
– Es tracta d’aprenentatge d’adults. La responsabilitat bàsica és del propi resident.
– L’actitud
– El tarannà
– La relació tutor-resident
– El moment de la residència i lloc on està fent la rotació

Cada vegada es fomenta més la relació virtual tutor-resident. Les xarxes ho permeten. Això manté un contacte més seguit, continuat, durant aquells llargs periodes de temps que el resident, complint el programa actual de l’especialitat, és fora de l’atenció primària.
Es comenten casos, incidents crítics, s’orienta en cursos, tallers i congressos, s’organitza el calendari…
És una relació informal, no es té en compte en la valoració de la supervisió del resident però intueixo que és tan o més important que les 3 hores que burocràticament hem de complir.
I anirà agafant protagonisme.

La CAMFiC pal de paller

Cal llegir amb interès l’article de Toni Sisó, president de la CAMFiC a la revista annals de l’Acadèmia (2019, Vol. 102, Núm. 2, Abril/Maig/Juny), en la secció “VIDRE I MIRALL” dedicada aquesta vegada a  “L’ATENCIÓ PRIMÀRIA DESPRÉS DE 40 ANYS DE LA DECLARACIÓ D’ALMA-ALTA”.

L’article  Reptes de futur de l’atenció primària i salut comunitària, és un bon argumentari per saber on es troba actualment l’atenció primària de salut i la Medicina de Família a Catalunya, i recull gran part dels debats que darrerament es produeixen sobre cap a on anem.

És de remarcar que la CAMFC ha fet un esforç per recollir idees, matisos i veus diferents de la gent que treballa el dia a  dia en els centres d’Atenció Primària, i ha aconseguit una síntesi que ens pot fer de guió pel full de ruta del futur.

En aquest context m’agradaria ressaltar alguns dels paràgrafs de l’article, tot i que en recomano la lectura completa:

 

Ens caldrà una nova AP reorganitzada, resolutiva, equitativa, comunitària i social, orientada als determinants socials de la salut.

Ens cal un sistema sanitari centrat en el pacient, en les seves necessitats, vivències, valors i expectatives, i també d’acord amb el seu context biopsicosocial. Un sistema sanitari bolcat en la transparència i en la rendició de comptes de les seves actuacions davant la societat.

La universalitat de l’atenció continua essent un valor del sistema i un dret fonamental

És bo recordar quin és el catàleg de prestacions i les funcions de l’AP quan sovintegen invasions competencials fruit de l’excedent de recursos humans d’algunes especialitats hospitalàries: sovint, i de manera incomprensible, l’Administració ha finançat ampliacions de carteres de serveis hospitalàries sense les necessàries evidències, opcions que acaben essent més cares i menys sostenibles que l’enfortiment de l’AP. L’equitat, l’efectivitat, l’eficiència i l’orientació a la qualitat dels serveis que s’ofereixen als ciutadans són els valors i principis del model d’AP, on el professional (especialment el metge de família) haurà de tenir més implicació en la gestió de recursos i en la presa de decisions organitza.

Dins d’aquest canvi cultural caldran líders amb capacitat de gestió, assumpció de riscos i sintonia directiva i professional, que acceptin explícitament el procés d’avaluació, tinguin perfil de comunicació i de disposició a la col·laboració, amb capacitat de pacte i consens, propers a l’assistència, habilitat social i compromís institucional. 

La docència ha d’estar integrada a l’organització general del centre d’AP, sense ser absorbida per les necessitats assistencials.

Els EAP hauran de ser els elements centrals no solament de l’accés al sistema sanitari sinó també del control i seguiment de les persones que volem una atenció continuada, longitudinal, propera, honesta, prudent, integral i de qualitat.

Entrevista  Toni Sisó  (12-9-2017)

La competència clínica dels MIR

Els residents de Medicina de Família i Comunitària a Catalunya tenen un potent instrument per fer seguiment dels seus progressos en l’aprenentatge de l’especialitat: El Llibre del Resident. Entre d’altres funcions, permet comprovar l’adquisició de competències seguint el llistat del programa de l’especialitat, que a l’hora, fa de guió per centrar-se en els temes importants en les diferents rotacions.

És reconegut com un programa exhaustiu, de “màxims”.  A vegades produeix angoixa tant als propis residents com als tutors. Sembla que no es pugui assolir. I probablement ha de ser així. Les habilitats s’adquireixen quan fan falta i es perden quan no es fan servir. Sabem pel programa que hem de tenir una sèrie de competències en atenció a la dona, que ara exerceixen altres professionals. Hem de saber quan i com adquirir-les, o refrescar-les quan sigui necessari. Com ha passat en el cas de l’Atenció als Nens. La manca de pediatres ha conduit a cobrir els buits a un munt de metges de família.

Des de les unitats docents es fa un gran esforç per oferir la formació en aquelles àries abans poc considerades com la comunicació metge-pacient, l’atenció a la comunitat, la recerca.

Però és sobretot des de la consulta on s’ha de potenciar les habilitats clíniques.

Si fem un repàs del que els nostres residents presenten als darrers congressos, està clar que aquesta vessant la tenen  en compte tan ells com els tutors: Diagnòstic diferencial, febre, fragilitat, infeccions, noves afectacions, deteriorament cognitiu, patologia digestiva, la incertesa, malalties vasculars, ecografia a l’atenció primària, salut mental, patologia de l’ull i un llarg etcetera

Fer el checklist de les competències al llibre del resident és una forma d’adonar-se  del creixement professional.

20180412_112532

 

 

 

MIR de medicina de família al centre d’atenció primària

 

La semFYC ens explica l’evolució del programa de l’especialitat de Medicina de Família:

“va ser creada,  l’any 1978 amb la intenció de millorar l’atenció a la salut dels usuaris de la sanitat pública del Sistema Nacional de Salut. Calia llavors un canvi en els professionals de la Medicina que eren més propers a les persones, la seva família i el seu entorn comunitari, i exercir una medicina més accessible, més humana, més integral, més eficient i de major nivell cientificotècnic. Per això, es va posar en marxa una formació específica per a treballar com a especialistes en l’àmbit de l’Atenció Primària de Salut.

Els continguts, organització, estructura i recursos per a aquesta formació i el desenvolupament d’aquesta especialitat han anat variant al llarg del temps, adaptant-se a les necessitats que demandava la pròpia especialitat i, principalment, basant-se en els importants canvis socials que ocorrien, als que cal respondre de forma permanent.

Durant l’any 2005, va iniciar el seu camí l’actual programa de l’especialitat. Aquest és la referència actual per a l’adquisició i manteniment de les competències de qualsevol especialista en Medicina de Família, tant en la seva etapa de formació de postgrau com en el desenvolupament de les competències que necessiten per a la seva pràctica assistencial diària durant l’etapa d’exercici i desenvolupament professional”.

Així que, 41 anys després del primer, i 14 després del segon segur que cal una actualització del programa. S’ha d’adaptar una vegada més a la nova realitat social, les noves eines diagnòstiques i terapèutiques i per tant les habilitats que es poden exigir als metges de família del segle XXI.

Pel que fa al període de formació MIR, cal un canvi radical en els lloc on s’adquireixen les competències. Que en un programa de 4 anys, els futurs metges de família passin menys de la meitat en el seu “servei” podria tenir un sentit fa 40 anys. Ara és contraproduent.

Sens dubte algunes habilitats clíniques s’adquireixen més ràpidament allà on hi ha més prevalença de les patologies. Això fora de l’atenció primària pot servir per les urgències d’hospital. El maneig del pacient descompensat en serveis generalistes de l’hospital també pot servir per donar una visió global de l’atenció.

I la resta al centre d’atenció primària.

És fent de metge de família que s’aprèn a fer de metge de família.

És amb el maneig del pacient a la consulta amb el tutor i altres col·laboradors docents que s’adquireixen les competències.

Per tant ens cal elaborar un programa disruptiu, on l’eix de principi a fi de les rotacions pivoti de veritat en el centre de salut.

.
.

 

Estils d’aprenentatge

Les investigacions de Peter Honey sobre els estils d’aprenentatge en el món empresarial van ser recollits  per Catalina Alonso el 1992, qui va adoptar el qüestionari d’estils d’aprenentatge a l’àmbit acadèmic i l’idioma castellà. Aquest qüestionari és un dels més provats i reflecteix les preferències d’aprenentatge.

Darrerament l’hem estat utilitzant en l’àmbit de la formació de metges MIR de Medicina de Família i Comunitària.

Conèixer els estils d’aprentatge d’un resident, quan arriba, és una manera de conèixer-lo millor i també d’oferir-li la formació adaptada a la seva forma de ser.

La majoria de residents provenen d’un estil d’aprenentage “teòric” i “reflexiu” propiciat per la universitat i el MIR. A mesura que avancen en l’especialitat es van tornant més pragmàtics i activistes, segons els casos. Un equilibri, com sempre, és el millor. Però hi ha molts factors, propis i externs que influeixen i des de les unitats docents i els tutors no tenim eines per influir. En tot cas, i molt important, adaptar-nos a ells per fer més rendible acadèmicament el seu pas per la residència.

Jornada Sant Martí 2017

 

APSalut, nou portal

Ara fa una any ens preguntàvem des del comitè editorial què haviem de fer per atreure residents i tutors a publicar articles al Butlletí APSalut de la unitat docent UDACEBA.

Avui tenim una nova realitat: un portal propi que recull de manera més dinàmica totes les aportacions que es fan des de la comunitat docent d’UDACEBA i amb col·laboracions d’altres professionals.

Es poden consultar ja més de 120 articles entre els quals casos clínics, temes clínics, articles de salut comunitària, de gestió i qualitat, de recerca i coneixement, de docència, noves tecnologies, i ètica i humanitats. També les editorials i les entrevistes a professionals del sector de la salut.

 

Porta APsalut

Bloc a WordPress.com.

Up ↑