Escèptics sense temps

La medicina en general, i la medicina de família en particular, és una professió amb un alt contingut d’incertesa en la presa de decisions.

És un dels primers missatges que transmetem als nous residents. S’ha d’aprendre a conviure amb la incertesa, que genera dubtes. I a més ho hem de fer gestionant equitativament el factor temps per cada pacient.

La manca de temps és consubstancial a la medicina de família. En aquesta referència, rafabravo recull les reflexions d’un General Practioner. A tot arreu la mateixa sensació. Gestionar-ho és una habilitat que necessitem aprendre. De totes maneres Balint als anys 60 dels segle XX ja ens proposava com enfocar les emocions amb només 6 minuts. *

  • Balint, E., Norell, J., Eds. Six minutes for the patient: interaction in general practice consultations. London: Tavistock publications.; 1983.

 

I la dificultat rau en fer servir el raonament clínic sense caure en respostes fàcils.

Reflexió de Salvador Cardús sobre la credulitat i la candidesa:

“L’home està fet per dubtar d’ell mateix, no per dubtar de la veritat, i avui s’han invertit els termes”. Dit d’una altra manera, només si dubtem de nosaltres, si acceptem amb humilitat la nostra fràgil condició humana, ens podrem apassionar en la duríssima recerca de la veritat. En canvi, és quan volem escapar del dubte que ens refugiem en una credulitat arrogant, la de les falses veritats aconseguides renunciant a fer-se preguntes arriscades”.

Podem fer servir eines per defensar-nos. L’escepticisme és una bona eina per fer-nos preguntes constantment i no donar res com a cert.

Tot i així, ens cal aferrar-nos a petites veritats per poder sobreviure.

 

 

La complexitat de les dades

Dos exemples en pocs dies ens inviten a reflexionar sobre com interpretem la realitat.

Un article a Diabetes Care Trends in Drug Utilization, Glycemic Control, and Rates of Severe Hypoglycemia, 2006–2013: en els darrers 8 anys ha canviat el perfil del tipus de medicaments que receptem als pacients amb Diabetis tipus 2:

De 2006 a 2013, a USA va augmentar l’ús de metformina (de 47,6 a  53,5%), d’ inhibidors DPP-4 (0,5 a 14,9%), i de la insulina (17,1 a 23.0%), però es va disminuir el de sulfonilurees (38,8-30,8%) i de tiazolidinediones (28,5 al 5,6%; p <0,001).

En canvi, i contrariament a la intenció dels professionals,  la proporció de pacients amb HbA1c <7% va disminuir (de 54,2% a l’el 56,4; p <0,001) i amb l’HbA1c ≥9% va augmentar (09.09 a 12.02%, p <0,001).

Per reflexionar sobre increment de costos, eficiciència i resultats de la introducció de nous fàrmacs.

I ara parlem d’epidemiologia: pel que fa a la crisi econòmica a l’estat espanyol i l’impacte sobre la salut un article a The Lancet Mortality decrease according to socioeconomic groups ducarbassóring the economic crisis in Spain: a cohort study of 36 million people ens sorprèn amb les seves conclusions:

A Espanya, probablement a causa de la disminució de l’exposició a factors de risc, la mortalitat per totes les causes es va reduir més durant la crisi econòmica que abans de la crisi econòmica, sobretot en els grups socioeconòmics baixos.

L’estudi va prendre com a indicadors de riquesa les característiques de l’habitatge i  el nombre de vehicles de propietat. En els dos casos  es va produir una disminució de la mortalitat per totes les causes, més   acusada en el grup socioeconòmic baix.

No sabem si a llarg plaç es mantindrà aquesta tendència o les conseqüències apareixen més tard, però com ha passat a altres països, la crisi econòmica sembla que per ara no ha perjudicat la salut, especialment a les classes més desfavorides.

Paradoxes.

 

Bloc a WordPress.com.

Up ↑