Les retallades a la sanitat i la gestió de recursos

Sort que encara no sóc vell i que l’otitis no m’impedeix caminar!”

Hem acompanyat el pacient Joan, afectat d’una otitis, en el seu periple buscant un especialista.

Patia un dolor agut i es neguitejava recordant una vegada que una infecció d’aquest tipus al mateix cantó se li va empitjorar causant-li greus complicacions. Així que, el dimecres, a les dotze de la nit tocades, quan ja no aguantava més les punyents fiblades, va agafar el metro per a dirigir-se a Urgències de l’hospital del seu barri. Després de pujar el costerut pendent en plena xafogor d’agost, Joan arriba a la porta d’entrada. Està tancada i barrada. A partir d’aquest mes, el servei només obra durant el dia. “L’efecte de les retallades. Què hi farem. Coses de la crisi.” Reflexiona. Joan decideix tornar a casa seva. Es troba malament i el metro ja no funciona. Haurà d’anar en taxi. Després d’una nit en blanc, es lleva aviat i reprèn apressat el camí cap a l’hospital. Els metges l’atenen prou ràpid i diligentment tot i advertint-li que ha de veure un otorrino abans del dilluns. Joan es disposa a cobrir la següent etapa.

Es dirigeix a peu al seu CAP ja que, per tal que li concedeixin una hora a otorrinolaringologia, primer ha de passar pel seu metge de família. Però no sempre hi és i s’ha de reservar hora amb antelació. Una noia de la recepció li comunica que, a l’agenda de la doctora, no hi ha cap forat fins dimarts. Joan insisteix dient que ve d’Urgències i aconsegueix una cita per avui a la tarda. “He estat afortunat”. Decideix esperar i dinar una mica en algun establiment dels voltants. A les 5, accedeix a la consulta de la doctora. Aquesta es queixa que la seva visita no té cap utilitat ja que un altre metge d’Urgències l’ha reconegut prèviament. “Em sembla que es tracta d’un tràmit que demostra la mala gestió dels recursos.” Rumia Joan. A continuació, li cal trucar a un número de telèfon que li han donat perquè l’àrea d’otorrinolaringologia s’ubica en un altre indret. La veu que respon a l’aparell li assegura que és impossible que un especialista l’examini abans del dilluns i l’apunta per al dimecres a les 12. Joan se sent desvalgut i se’n torna a casa seva. El dolor s’acreix esdevenint insofrible, té pot que la infecció s’estengui i fa 72 dues hores que quasi no dorm. El dia següent, truca un cop més. Li repeteixen que els facultatius hi acudeixen els dimecres. No obstant, llavors li informen que, en el cas que no ho pugui suportar, en un hospital pròxim, existeix un Servei d’Urgències d’Otorrinolaringologia.

L’endemà, turmentat, Joan es desplaça en metro a aquest centre. El sorprèn que la sala d’espera està pràcticament buida. “A l’estiu, deu venir menys gent.” pensa. Joan és atès al cap d’un quart d’hora per un especialista que li resol el problema en un moment. Ara respira alleugerit, avui descansarà. “Sort que encara no sóc vell i que l’otitis no m’impedeix caminar!” S’exclama mentre es pregunta: “I perquè serveixen els ordinadors?” La història encara no s’ha acabat. Com s’havia convingut, el dimecres a les 12, Joan es presenta a Otorrinolaringologia del seu CAP, suposant que aquí els correspon ocupar-se de l’evolució de la seva malaltia. Després d’explorar-lo, observen que se li ha perforat el timpà i, si en el decurs d’unes setmanes no es tanca, l’hauran d’operar.

Neus Casasa. Periodista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s